Nou disc

Ja ha sortit el 2n disc dels Firts Aid Kit, produït, arranjat, gravat i mesclat (com el primer disc) per Pau Vallvé.

Es titula "Plaits" (trenes) i d'entre moltes col·laboracions (inclosa la del mateix Vallvé) en podem destacar la de la Berta i Marta Vallvé (les germanes) cantant en la obertura del disc.

El concert presentació del disc serà a la sala Apolo[2] el 9 de Maig. També cal destacar l'actuació que el grup farà al festival SONAR d'aquest any.

Aquest és el videoclip del primer single "Truth Can Hurt"



www.firstaidkitmusic.com

Absolut

És al·lucinant!

El més fort de tot no és que aquesta màquina hagi estat programada per fer aquesta peça, sinó que des de la web pots fer-la sonar tu mateix, interactuar amb aquesta i altres màquines que tenen i inclús descarregar-t'ho. Gràcies, qui sigueu que heu fet això.

La web del projecte patrocinat pels licors Absolut és http://absolut.com/absolutmachines

Per més informació del tema podeu anar a la web http://mlab.taik.fi/paja/

Descarrega't legalment u_mä

Des d'avui es pot descarregar el disc d'u_mä sencer i gratuïtament. L'arxiu inclou tot el llibret i totes les cançons.

Podeu descarregar-lo a www.umabcn.com/descarregar

Pels qui vulguin el disc en format CD per poder-lo tocar i fullejar hem arreglat la botiga online i ja no falla amb cap navegador i tot funciona a la perfecció. També el podreu comprar als concert d'Estanislau Verdet (veure agenda).

Espero que us agradi.

Joanna Newsom

Estic literalment enganxat a Joanna Newsom. Feia temps que tenia els seus discs, però fins aquesta setmana no me'ls he sentit be. Dels dos discs que te, recomano el "The Milk-Eyed Mender", que de moment és el que m'he sentit més.

He estat buscant una web o un MySpace seu per posar-la aquí, però la web que té és de la seva discogràfica i no hi posa res i de myspace no n'he trobat així que us deixo l'enllaç a la seva biografia de la wikipèdia

Perduts per LOST

TRAILER DE LA QUARTA TEMPORADA DE PERDIDOS

Ja és aquí!
Queda 1 mes i deu dies!!

La 4a temporada de PERDIDOS (LOST) arriba el 31 de gener!! (en anglès, clar)

Aquest trailer m'ha matat. Ara que havia aconseguit suportar la llarga espera sembla que aquest ultim mes serà etern.

Els que no l'hagueu vist (no mireu el trailer) poseu-vos les piles, perquè és la millor sèrie del món.

TRAILER 2 DE LA QUARTA TEMPORADA DE PERDIDOS

El nou disc de Radiohead

Moltes eren les expectatives que tenia per aquest nou disc del meu grup de capçalera: Radiohead.

Radiohead sempre ha fet un pas endavant en cada disc que ha tret. El fastigós "Pablo Honey" va ser immensament millorat pel "The Bends", tot i que encara seguia sent un grup de cançons per a series adolescents americanes quan plou a l'altra banda del vidre i estan tristos. El "The Bends" va ser brutalment superat per l'"Ok Computer", el gran disc de Radiohead, el primer disc bo de debò de la banda. Quan semblava que el pop-rock havia tocat sostre amb aquell disc trenquen amb un disc més enllà de tota catalogació: Kid A (el meu disc preferit, no per les cançons sinó perquè és un disc de cap a peus, un disc rodó, ben fet i original tan en composició com en producció).

Inclús la segona part d'aquella gravació, l'"Amnesiac" (gravat alhora que el Kid A, però editat 8 mesos després) significa un pas endavant. Més apocalíptic, més jazz i alhora més electrònic, tot i que més dispers. Cap a on podia anar Radiohead per superar aquella obra mestra doble (Kid A/ Amnesiac)?? Cap al "Hail to the Thief", una evolució de Kid A/Amnesiac portat al treball de banda i al pop d'Ok Computer amb un toc de cançó antiga i un punt d'irreverència punk (sobretot amb les lletres, que anaven totes en contra de Bush, de fet Hail to the Thief és un eslogan en contra de Bush que ja existia).

I clar, era lògic pensar que el següent disc seria un altre pas més. I estàvem tots impacients seguint el culebrón: Primer a punt de la separació per problemes de concepte de grup (La majoria volia deixar de banda l'electrònica i el Thom no), provant mil productors diferents (El Nigel Goldrich, productor des de Ok Computer a uns els semblava massa electrònic), gravant intents de disc fins a tres cops, pel mig un disc en solitari del Thom Yorke, l'"Eraser" (una puta meravella només apta per iniciats) i mil històries més. I de cop Radiohead s'embranca en una petita gira on prova noves cançons.

Aquí és on jo em trenco. Com a bon seguidor em baixo les gravacions dels concerts per sentir les cançons noves. En recol·lecto fins a un total de 16. Totes absolutament canyeres (a lo "Pablo Honey" casi!) i patètiques excepte "Videotape", "15 steps" i "Arpegi", encara que també les fan canyeres i sense cap mena de gràcia. Perdo la fe quasi del tot. El declivi de l'imperi, dic.

Me n'oblido al cap del temps fins que, abans de l'estiu, a l'At Ease (web oficial de fans de Radiohead) a la qual estic subscrit esbomben que el disc ja està acabat i que l'estan masteritzant a Nova York. Aquí haig de reconèixer que em torna el cuquet.

De cop, fa un parell de mesos, surt la notícia de que Radiohead treu nou disc i que ho farà a través de la web, que es podrà triar el preu que vols pagar per ell i que hi haurà un segon cd que es vendrà amb el primer unes setmanes més tard. M'hi apunto. "In Raibows" es titularà.

El dia 10 d'octubre, tal i com havien dit, ens envien el link per descarregar el disc. Jo pago per ell 0,00€ (perquè com a bon fan tinc tots els seus discs originals i aquest cop també voldré tenir l'edició física, la digital no tinc perquè pagar-la. Ja compraré l'altra, em dic).

A primera escolta, tot i que hi poso moltes ganes i m'ho prenc com a algo important (com cada primer cop que escolto un disc de Radiohead), em sembla una merda absoluta.

Passen els dies i només hi veig cançons com a mitges, més aviat loops mal enllaçats entre si, parts inconnexes. Melodies poc treballades, etc. Algunes són cançons que fot anys que tinc a l'mp3 en versió de concert (i casualment són de les que són més cançons, com "Nude"). Hi ha peces que no estan malament com "Faust Arp" que s'ha de reconèixer que tot i ser una còpia de Beatles i de Nick Drake està ben trobada i és maca. "Arpeggi" i "Reckoner", tot i ser bones idees crec que estan poc treballades i són massa un loop sense dinàmica (els dos temes tenen un baixón bo a mig tema, però que no porta enlloc interessant en cap dels dos casos). El final de "All I Need" és impressionant, però la melodia de l'estrofa fa vergonya d'escoltar. I la que havia de ser la reina de la nit "Videotape" se la carreguen fent-ne una versió rollo remix intel·lectual desvirtuant la enorme cançó que era en la versió dels directes de la petita gira prèvia (si podeu baixeu-vos-la i descobrireu quina gran cançó era i veureu que el piano no marca la pulsació sinó la contra i que llavors la melodia s'entén diferent, millor). En fi, ni mencionar la resta de peces, ni tan sols el reggae hortera i ensucrat. O sigui que em quedo amb "15 Steps", "Nude", "Faust Arp" i a molt apurar amb "Arpeggi".

Decebut ho comento amb els amics i demés. Sembla que a la gent li ha agradat i no ho acabo d'entendre. Potser sóc jo que he anat cap una altra banda i en comptes de que Radiohead sigui pitjor el que passa és que ja no m'agrada Radiohead, penso. Però se'm fa estranya la idea.

Decideixo esperar al 2n Cd. El segon cd arribava a les cases que l'havien demanat junt amb el primer cd, uns vinils i mil merdetes aquest dilluns 3 de desembre. Com que jo no el vaig demanar (en un atac de decepció en escoltar el primer cd) decideixo mirar de trobar-lo a la xarxa. Em costa pocs minuts trobar algú que l'hagi penjat. Me'l baixo i l'escolto.

Vòmit. És la primera paraula que em ve al cap després de passar-me els quasi 27 minuts que dura aquest segon cd escoltant-lo callat i al·lucinant. Com pot caure un grup tan bo tan avall, em dic.

A grans trets: "Mk1" i "Mk2" són merdetes i sorollets per omplir i no dir que el 2n Cd té 6 cançons en comptes de 8. "Go Slowly" sembla que comença be però és un retorn a les sèries adolescents plovent darrera els vidres. S'en pot destacat "Last Flowers" però en un possible "The Best Of Radiohead" no estaria ni en el 3r cd. "Down is the new Up" encara pot encisar per la seva part fosca però en el fons no és més que rock & roll sobat. La resta no val la pena ni destacar-les.

En un ultim intent de retrobar-me amb Radiohead decideixo escoltar els dos cd's seguits per si de cas descobreixo que són els reis de les macro-estructures. I veig que no.

Però de cop rebo l'actualització de l'At Ease (la web dels fans) dient que ja han sortit les dates definitives del tour europeu de Radiohead i confirmo que actuaran el 12 de juny a Barcelona, al Fòrum. Busco i trobo que les entrades es posaran a la venta el dilluns 17 de desembre al "Tik tak ticket" i a la Fnac i començo a trucar i enviar mails com un boig als amics/fans il·lusionat de que ve Radiohead!! Inclús truco al mànager per dir-li que no em posi concerts aquell dia.

Acte seguit, per voluntat pròpia, em poso tot l'In Rainbows (els dos discs seguits) i flipo mandonguilles. Segueixo pensant que és el pitjor disc des del The Bends, però no sé que passa que acabo dient allò de:

"Són Radiohead!! Els que han fet "Pyramid Song", "Life in a glass house", "Exit Music (for a film)", "Sail to the moon", "Kid A", "Like Spinning plates", "Fog", "Paranoyd Android", "We suck Young Blood", "How to disapear completely" i tantes altres obres mestres. Són els meus i amb això ja en tinc prou!!".

Ens veiem el 12 de juny al fòrum.

Música per a un apartament i sis bateries

"Music for one apartment and six drummers". Així es titula aquest curtmetratge sublim.
Crec que el van projectar fa uns anys al CCCB en un dels passis de curtmetratges que solen fer.

Fins aviat.

Sí i encara més.

Avui el Salvador Sostres m'ha agradat. No sempre ho fa, però avui si.

L'article publicat a l'AVUI d'avui diumenge és aquest:

---------------------------------------------------------
"Bàrbars perquè sí."

"La grolleria és terrible, ser un maleducat no he entès mai en què et beneficia. No parlo de saber-te el protocol, etcètera. Però fes la teva contribució, encara que sigui petita, a l’alegria. Hi ha un ambient festiu, i ets un estúpid si sistemàticament et dediques a destruir-lo. La grolleria és terrible, maltractar els cambrers, generar tensió sense motiu; són uns bàrbars els devastadors d’armonies i és realment desagradable la seva companyia. Tens dret a emprenyar-te, i a mostrar la teva indignació sempre que convingui. Però hi ha gent, aquesta gent terrible, que és grollera perquè sí, que només gaudeix ferint. El jutge Estivill deia que el que més li agradava del món era veure com algú s’enganxava els dits a la porta, ho trobava molt divertit. Quin gran sàdic. Odio la gent així, i crec que la major part de situacions incòmodes per les quals hem de passar són per culpa seva. La major part de moments amargs, o agres fins i tot, ens els causen aquests personatges absurds sense els quals l’amabilitat arribaria a molts més àmbits. Hi ha una idea que no voldria deixar sense comentari, i és que sovint aquesta gent rep un tipus de comprensió que se sustenta sobre la idea de l’autenticitat, “ell és així i es mostra tal com és”, i aleshores sembla com si ho haguéssim d’agrair. “És important que la gent es mostri tal com és”. Bé, depèn de com siguis. Parlo de mi, naturalment, però jo quan em deixo anar, quan baixo la guàrdia, el que em surt no és dir-li puta al primer que passa. Compro roses, per exemple. Quan estic alegre i saltimbanqui, compro roses, o escric articles eufòrics. Aleshores esclar, aquesta gent que quan es deixa anar, quan és autèntica resulta que són uns imbècils, no sé ben bé quina autenticitat els he d’agrair. Sempre he dit que l’autenticitat, com la sinceritat, estan sobrevalorades i si ets un desgraciat val més que miris de fingir."
---------------------------------------------------------

Jo n'estic molt cansat i encara diria més: "Aquells que no siguin constructius que els deconstrueixin".